AVIONS DE PAPER

De manera conscient, vaig endur-me la llibreta que tú, un dia, vas voler-me regalar. On amb tanta il•lusió jo omplia de futur cada dia, explicant què passava, el present. Aquella llibreta amb tapes dures com un llibre de llom gruixut, va esdevenir un diari. Un diari que va quedar sense omplir en la seva quarta part, tot s’ha de dir. Fulls i més fulls on confessar-me a mi mateix, on obrir-me de totes les coses que em passaven, que veia o patia. Trobava la manera de sentir-me gran, de fer-me gran. Cridava amb majúscules a l´AMOR, estimar i sentir-se estimat.

Lisboa, la tardor d’un dissabte al matí

Un cop aixecat del llit, m'adono amb ulls emboirats que a terra, sobre el llit, sobre la tauleta baixa, al capçal, a terra, un a un hi ha els fulls. Arrencats, estripats i mullats alguns. Em costa recordar què va passar ahir a la nit. Tinc falsos records que no enllaço. Només sé que són els fulls d’aquell diari.

Surto a esmorzar, un cop net sortint del bany. Quan torno a l’habitació, amb la tassa del "cha" a la mà, llavors sí veig que la nit ha estat llarga, dura i difícil. He llegit tot el que hi deia i l´hi deia. Tot el que somniava i gaudia.

Sense dir-me rés, sec al llit i observo l’escena. Agafo un full, el que tinc més a prop, i llegeixo alguns fragments. El doblego d’una manera inconscient, i surt un avió. Un d’aquells avions de paper que fèiem de petits. El llenço de igual manera, tirant l’alè a la punta. No vola gaire i cau a l’ampit de la finestra oberta. Perilla de caure al carrer.

De sobte, veig que aquella podria ser una bona foto. Agafo la càmera i en faig dues. La llum que hi entra és bona. Mentre miro la pantalla de la càmera, la foto feta, m’adono que aquell podria ser l’inici d’una història, un final millor dit. Explicada amb l'objectiu de la màquina. Amb l’ull del qui la porta a sobre.

Com si depressa volgués sortir, com si no volgués que la inspiració o idea d’aquell moment em marxes, agafo la bossa i recullo els fulls sense cap ordre. Surto de l’hostal intentant no saludar a ningú. Com si aquell estat fós una cosa mal feta per mi.

De manera que al carrer ja, em disposava a recòrrer Lisboa fent avions de paper i fotografiant-los. Surrealista, d’aquelles coses que només Brossa pot fer. Era la manera de deixar enterrats aquells papers i d'alguna manera també enterrar un passat amb un futur no complert. Escales, jardineres, portals amagats, un a un els fulls del diari van caure sent retratats en cada moment, sense buscar la millor perspectiva o la millor llum. Vaig voltar un temps, ara no ser quant, però pel cansament que portava, era clar que un parell d’hores. O potser menys. A Lisboa caminar esgota als vint minuts només.

Sense rumb i amb aquella intuïció inusual en mi en aquesta ciutat, acabo al Mirador de Sant Pedro de Alcantara. Passant per Baixa, Barrio Alto, Graça, Alfama, Moureria, entre d’altres llocs i no amb aquest ordre. Faig parada mentre veig les més de 30 fotos que he fet. Cansat, esgotat, decideixo fer una cafè al quiosc de la plaça, davant el mirador. Cafè curt, si us plau.

Estreno mirador, feia molt de temps que estava en obres. De nou veig la manera d’acabar aquesta història. Ja no podia allargar-ho més. I no podia ser en un lloc millor. Baixo al segon bancal del mirador, desprès de pagar el meu cafè al cambrer. No hi ha ningú o em sembla estar sol. Aquest cop em costa doblegar el paper per fer l'últim avió. Em tremola el pols. Algú em mira i jo ho sé.

El llenço al l´aire i cau al petit llac que hi ha sota la Font. El segueixo amb la mirada sense mourem del banc. Espero uns segons abans d’aixecar-me per acostar-m’hi. L’aigua que cau entre les pedres fan que l’avió es doblegui, s’estobi el paper, s'enfonsi. La tinta es dilueix lentament. Veig, perquè l’aigua es molt neta, que les paraules s'esborren i desapareixen.

Aquell moment, va ser el moment. El que veia a través de l'objectiu com una pel•lícula, fotograma a fotograma. El desenllaç de tot plegat. Aquell moment era el que volia plasmar com a un final d’etapa. I aquella va ser la meva manera d'enterrar els records escrits, difícils de renunciar-hi.

Ara recordant de nou aquell dia, sense poder veure aquelles fotos. Enyorat però decidit del que hi explicava, crec en la possibilitat de que sota la font, entre l’aigua d’aquell llac, un dia de tardor hi vaig néixer.

Aquesta es la història. La història dels meus avions de paper.

MOLT MILLOR, NO?

Feia temps que no estava així de cansat i content a la vegada.
La Mercè que cada any obre les portes als que som i ens sentim d'aquí. He viscut la festa major com ha sortit. De manera improvisada, i ven aprofitada. He passat més de 24 hores acompanyat. Per sopar, per parlar, per dormir i parlar, per esmorzar parlant i també per dinar. He pogut gaudir del matí de festa Major amb un cafè amb gust Portuguès, coses de la globalització. Vibrar amb un tres de nou amb folre de la colla de Sants a Sant Jaume Square, jejjeje. I la visita al palau de la Generalitat? Molt bé. Després una paelleta al port olímpic amb un cafè tallat al més estil Miami Beach, jejejeje. He acabat la tarda obrint la nit amb una sangria light d´alt una terrassa. Als peus Barcelona. Avui es nota que es festa major. Ho noto jo i m´agrada que els altres també. Coincidim.
Torno a repetir que feia temps no em sentia així. Tant de bo pugui sentir-mi molts dies més. I només depèn d´un. Única i exclusivament. Així que ara, que torno a casa, i m´agrada estar-hi, ja penso en com aprofitar demà i l´altre.

Em recorda a l’àvia Carme

Ella obria la cremallera del somriure a tots.
I aquesta cançó m’agrada.
Vull compartir-la amb tots els interessats.
Que tingueu un bon estiu, encara que el temps no acompanyi.

AMÁLIA HOJE

459

459 dies...

Un a un, contats fins al final.
Hi ha un final.
Ara que els dies son més llarg i que a les nits ja no refresca, és quant les coordenades estan més optimistes per fer allò que durant l'hivern no pots afrontar. S'acosta l'estiu, comença a fer olor de terra seca, de revetlles en flor. Ara doncs és moment de deixar el tractament. Això em dona força, ganes de seguir, i de lluitar. Com lluitem tots en definitiva. Però no a contracorrent com feia abans, sinó mirant endavant i deixant més enllà de l'esquena, allò que em fa encara mal. I mirar de no burjar aquella ferida que encara cicatritza i a la que sempre portaré. Aquella a la que m'he acostumat i que de tant en tant es manifesta i em dol.

Deixo doncs oficialment els fàrmacs. Creu el doctor que tinc més força que abans i motius sempre n'he tingut, però ara començo a veure'ls. Vosaltres sou el substitut i agraeixo el que heu aguantat fins ara, i durat tots aquest dies. El mal humor, l'eufòria passada a la desmesurada tristor, tots i cada un dels dies que meu aguantat.

I quant torni a caure, pensaré que ha estat només un sot i quant torni a plorar espero que algú em doni la clatellada que potser heu volgut donar-me abans.

Amb el permís d'algú, ja tinc l'alta mèdica.

Tot te un final. El bo i el dolent també te un final.

GRAN PÈRDUA

Prescindint dels seus ideals i creences per mi, una mica fora de lloc en temps actuals. El que si no hi ha dubte, és valorar el que crec millor sabia fer; escriure. Un del més grans pensadors de la societat del segle passat i hereu de moltes idees del estimat Pessoa.

Saramago, un altre dels grans que també va contribuir a fer de Lisboa una ciutat de cultura personal, de cada un. Seguir-l´ho a ell a traves de la lectura és viatjar en aquell Portugal que mai un pot imaginar. Seguidor incondicional, però sempre mandrós amb els seus llibres pesats físicament, José Saramago te l'honor merescut no com d´altres; Barack Obama (Nobel de la Pau), de ser un premi Nobel.Un premi Nobel per ser com va voler ser, per dir el que va voler dir i escriure com ningú ho va fer, de manera magistral. Llegir sino “Ensaio Sobre a Cegueira”.

Una frase, aquella que queda en l´arxiu personal, entre el cap y el cor, i diu aixì....

“Un hombre no puede andar sin rumbo en Lisboa....se cansan las piernas. “

Quantes coses diu aquesta frase, uf!!!.

Una abraçada Sr. Saramago.

BONA NIT ELS QUE POGUEU

Miro el rellotge, es tart.
Tinc moltes coses al cap, i ser que avui no estic capacitat per escriure. La veritat és que en calent es poden dir futèsses. No dic res ara.
Potser demà o l´altre tornaré a escriure.
Potser avui tornaré a dormir-me?

Jo, la meitat del Xavier

UF!

UF!!!!
que us a suggereix això?

I PEL MIG LA NEVADA

CALÇOTADA

BICICLETADA

A tots/tes demano disculpes, per els que em seguiu i fa dies que entreu i no trobeu rés afegit. La veritat és que porto una temporada llarga amb molta feina, al despatx, a casa i amb un amic que ocupa les hores mortes. Després cal afegir-hi els compromisos que mai penso perdrem, doncs aquests son els que em fan sentir viu. Les amistats, bé, dues amistats, son per mi imprescindibles i moltes vegades necessito veure'ls per sentir-me estimat.

Aquests dies m'he adonat l'important que és cansar-se fins hi tot els caps de setmana per poder tenir el cap ocupat i no pensar en el futur incert, tant a la feina com a nivell personal. I no diguem deixar de pensar en el passat. No és que no recordi, d'això sempre, però un no hi dona tantes voltes. No tot està curat, perquè algunes coses sempre queden, i algunes ferides t'acostumes a dur-les. Ja ha passat un any de tot plegat i segueixo pensant el mateix que el primer dia. Amb més incerteses afegides, la feina, l'amor que no arriba, en definitiva jo. Però com ve deia, mantenir-me ocupat em fa descansar a les nits i distraure'm el que puc. Faig oficial ara que vull i tinc un moment que en JOAN és un gran amic. T'agraeixo el que fas per mi i et demano, per deixar-ho escrit, que no ser si val la pena el que fins ara has fet. Gràcies, no puc dir rés més.

Dit això, els dies que he estat amagat del bloc, he fet alguna que altre activitat interessant i molt recomanable. Algunes no les diré per no ofendre a ningú, jejejeje. No voldria entrar en detalls. Però d'altres si que m'agradaria mostrar.

- Una bicicletada per la ruta de Cerdà un diumenge al matí. Una manera diferent de veure la ciutat encara dormida. Llibertat absoluta i una oportunitat de estimar encara més la meva ciutat. Amb tots els respectes al meu poble.

- Una calçotada temàtica amb l'alumne de català Hiram. A Masriudoms si parlava Català, Castellà, Anglès, Francès i Marrotjà, jejeje. Les cebes cremades molt bones, sort que només és un cop l'any, perquè sinó.....

- I cultura per un tub. Molt cinema. Pel•lícules recomanables com "The White Ribbon", "Celda 211", "En tierra Hostil", "Invictus", "El secreto de sus ojos", "Un hombre soltero".

- Concerts de: Dulce Pontes al Palau , una gran boja veu. Rèquiem de Mozart a Santa Maria del Mar amb l'orquestra de Praga.

- I exposicions: "Quim Monzó a Arts Santa Mònica", Cerdà i Barcelona al Museu d'història de Barcelona. I etc...... etc...... a més de passejar molt, això si sense gastar.

Amb tot això hi acompanyo algunes fotos més, i que crec m'han sortit bé. Com que tothom em fa el pilota amb elles, crec que ho son.

Rés més, ja puc dir que les coses han canviat una mica. Malgrat que dies dolents en tinc perquè en tenim tots. El doctor, pels que os interesseu, m'ha dit que quant arribi el bon temps, podré començar a deixar una de les pastilles que prenc. A poc a poc arribaré al final. Encara que no ser quin és. I no parlo de deixar els fàrmacs, sinó del futur..... incert.......

Jo, encara la meitat del Xavier

Algunas Fotos Buenas

A SEGONS DE LA FELICITAT

Jo ho intento, creo e invento.
Les coses no surten com voldria, aquesta és la realitat que tant em costa assumir. La puta realitat.
Fa unes hores un conegut em preguntava que és per mi la felicitat. Vaig creure oportú dir: una cosa efímera, puntual. Em veia incapaç de dir quantes vegades m'havia sentit feliç, els meus 11 darrers anys. I això que vaig ser-ho en varies ocasions, de les que mai oblidaré. Però no puc viure pensant en els moments que vaig ser feliç, perquè del passat, com tots heu dit, no és pot viure. N´he parlat massa d'aquest tema ja.
Ara però si puc dir el que és no sentir-se agust, disgustat, frustrat, emprenyat, no ser feliç en un moment concret.
Idiota, intentes creure que les coses poden canviar? Creus que creant coses pots il.luminar-te? Inventes un futur amb algú (cada cop més desconegut), el futur que MAI podrà ser ple, perquè no pot renunciar a aquell passat? el nostre passat.
Em sento dolgut malgrat les hores que son, els antibiòtics i l'alcohol. Dolgut amb mi mateix. L'Atzar és així? No hi crec amb l'atzar, collons!!!. Les coses son perquè han de ser, i no poden ser d'una altre manera. És per això que no pots inventar-te rés, ni crear rés ni tant se bol somiar el teu futur.
Perdonam si he fet el que no devia, només intentava buscar el moment, l'instant, el segon, per ser feliç.
Tant de bo tu puguis ser-ho. És el que desitjo, però aquest també és un sentiment de futur....
T'estimo i sempre t'estimaré.

AQUESTA ÉS LA CANÇÓ OFICIAL

Aqui teniu la cançó ofial i el video.
Bona nit.
Jo, ja veieu, la meitat del Xavier

Per favor, necessito que em tornis la vida.......

UN ANY DE CONDEMNA

Aviat farà un any que contribueixo a fer més gran les llistes de persones separades i que necessiten tractament per tirar endevant. Un any en que compleixo la meva particular condemna. Ja ser que pot sonar molt bèstia, però no deixa de ser la meva condemna.

Tots fem en aquests primers dies de l´any un repàs per sobre mirant enrere, i resumir l´any acabat. El meu ha estat sobradament intens a molts altres, però com a persona és on hi veig la diferència. Parlo de la meva malaltia. Si malaltia, perquè sinó no aniria al metge oi? Ep, hi ha malalts de tot es clar. I no vull sentir la cançoneta de...."pitjors n´hi ha"...... Perquè ja ho sabem que n´hi ha de pitjors, però el que l´hi fa mal a un, no l´hi dol a l´altre. Egoista podeu pensar, però si penséssim d´aquesta manera seriem tots la Mare Teresa de Calcuta i per exemple, no haguéssim celebrat aquestes festes de la manera que ho hem fet, sinó amb més humilitat.

Molt pocs m´han jutjat per el que feia, i si que em sento malament per no poder sol, sortir-ne d´aquest penal. Moments que ja passen a ser habituals i que t´hi acostumes a viure´ls, han estat presents aquest darrer any. Algunes pors segueixen vives encara ara.

Analitzant aquell judici personal que vaig fer-me passats un dies als fets, dic:

1.1 Acusat per deixar d´estimar.

1.2 De estimar a qui no toca. I a sobre enamorar-se´n.

1.3 De exercir totes les seves activitats efectives i emocionals al marge de moltes altres.

1.4 Acusat de no valorar-se a si mateix.

1.5 De tornar a fumar i engreixar-se vora 10 quilos.

1.6 De sentir-se en inferioritat absoluta a tots nivells. També laborals.

1.7 Acusat de sempre pensar en els demés i per els demés.

El veredicte doncs: Culpable de sentir-se una gran merda.

La condemna a complir, per tant, és......

1.1 Condemnat a complir temps sol. Temps al temps. Fins a curar-se, a tornar-se a estimar, a tornar a estimar. A desenamorar-se i tornar a enamorar.

1.2 Complir amb els deures del doctor, i la medicació. El doctor determina a dia d´avui que no pot deixar el tractament. Té por d´una nova recaiguda.

1.3 Intentar distreure´s de la manera possible, per confiar-se i sentir-se segur el mateix.

1.4 A complir amb el deure i obligació de millorar nivells de riquesa efectiva, amistat, sexualitat, familiar, cultural, etc...

1.5 També haurá de renunciar, en algun moment, a no poder ejacular, per obra i omisió dels fàrmacs.

Resumint doncs....

1.1 La duració d´aquesta pena vindrà determinada per un mateix i ningú altre.

1.2 El doctor te potestat per a donar l´alta en el moment que ho cregui oportú.

1.3 L´acussat, així ho marca l´estatut dels que hi han passat per això, haurà de com a mínim, portar un any de dol i poder cicatritzar certes ferides.

1.4 L´acusat podrà tenir bis a bis una vegada superi el síndrome de inferioritat, i autoestima sota zero.

EL MEU PRIMER NADAL A CASA.

Mai havia estat un nadal a casa meva. Des de que vaig marxar de casa els pares, clar. Aquest cop volia ser-hi. Per Nadal cada ovella al seu corral, no? Sempre he volgut fer-ho, i mai vaig poder. Ser que per això he hagut d´aconseguir que la família ho entengués i alguns fins hi tot no ho accepten, però aquest any heu d´entendre que això és el que em ve d´agust. I no per tancar-me a casa i amargar-me pensant i pensant, no.

M´he aixecat d´hora, quin dia més bonic, després de dies de pluja i fred. He agafat la moto hi he anat a fer un volt. Quines vistes desde la montanya de Montjuïc! He pogut veure la cursa de natació (copa Nadal) amb les vistes cap el port vell. Després he baixat per veure ciutat, l´aparador de la pastissería Escribá, espectacular, i els pastissos salats de la Mauri. Pobre desgracia´t he pensat, jeje.

Però he dinat bé. Caldo amb galets i unes torrades de pa xapata amb encenalls de pernil ibèric. Després torrons que son molt bons acompanyat de mitja ampolla de cava del dolent. I dolent era que he fet una hora de mitgdiada. Ara toca escoltar nadales i fer la postal que acompanya aquest missatge. No he pogut fer-la de paper perquè va quedar a l´arxiu mort de la tarja de la camera. Però crec que ha sortit prou bé.

Així doncs, malgrat passi un any estrany, el nadal pot ser diferent si un vol. A vegades per força, però sempre será nadal.

Un petó molt fort i una gran abraçada. Bon Nadal i tant de bo feliç any nou.

Jo, la meitat del Xavier.

EL MEU MODEST HOMENATGE AL TRO.

Potser hauria de dir el mateix que diu, tot aquell qui un cop o altre a la vida, ha tingut una mascota a casa. És de suposar que si has viscut penes i alegries amb un animal durant 13 anys acabes per estimar-lo molt. Tot això ho puc afirmar, però allò que al Tro el diferenciava dels altres era el seu caràcter independent, gran sentit de fortalesa i heroisme. No és cap fotesa comparar amb aquests adjectius tant humans un gos.

Perquè de la mateixa manera que comparem reaccions animals amb les persones, també podem fer-ho al inrevés. O és que, no és casi humà veure dormint a la mateixa cabasseta el Tro i l´Oriol amb 2 anys?

Vas lluitar en el seu dia per sobreviure d´un greu incident, perquè els teus amos volien. I ho vas acoseguir. Ara per això no has pogut amb la teva malaltia, però si has aconseguit ser dolç fins el final.

Dono les gràcies a tu i als pares per poder tenir-te, gaudir-te i ara també anyorar-te.

Ets i serás el meu gran heroi.

BOM DIA

Dies d'hivern. Et despertes a les 7, les 6 a casa, i et veig per la finestra tota emboirada com cada dia que hi he estat. Silenciosa, comencen els ambulants a muntar les seves parades de llibres antics. El meu carrer, mi trobo bé.
“Bom dia” Lisboa del meu cor. Freda, tendre, acollidora com sempre, omples els carrers d'aire i els racons de sol. Aquesta olor a castanyes mmmmm, m´agrada, és un bon regal d'aniversari.

Gràcies per intentar distreure'm, per aconseguir alliberar-me dels malsons. Gràcies per treballar amb mi donant-me llibertat de moviments i privant-me d'anar on no podia encara.

Ser; he estat, i m'he sentit a gust. Pobre desgracia't hauràs pensat en més d'una ocasió, però també em va venir de gust fer el que vaig fer, perquè estava amb deute amb tu. Perquè l'amor incondicional i casi extraterrestre que tenim plegats no volia perdre'l. Volia tornar a pujar a Sant Pedro de Alcantara i mirar-te sota els meus peus. Tornar a plorar com ho he fet sempre que te vist. Tot i que aquesta vegada no ha estat de felicitat que plorava.
M'has fet tornar segur de mi mateix. També sabia on anava, es clar. Però precisament per això, perquè sabia on anava, les coses no han estat gens fàcils. Lluitar e lluitat, com ho he fet fins ara, i més que hauré de fer-ho.
Has aconseguit abatre el dolor permanent que m'oprimia el cor, per veure amb un somriure aquells records que mai oblidaré.
Et demano per recuperar la saudade que m'omple el pit, anar tirant fins la propera.

Des de una altre finestra aquest cop sobre una ala, et miro mig apagada, dormida per ser dilluns, cansada i cansat et demano que em donis forces per anar endavant, per aconseguir tenir objectius, fites, somnis. Ser, perquè ets per mi un senyal, un deu, una religió, que ho aconseguiràs. Ho se. M'hen duc un tros de tu, com cada vegada que et passo a veure. Aquest cop c.d´s, llibres, etc... i alguna que altre fotografia. Repetida en les meves retines, però ara més que mai necessito tenir-te físicament entre els meus prestatges, a les meves parets. Perquè quant et pugui mirar pensaré quin dia puc tornar.

Espera'm sempre així, guapa. Amb les bastides col·locades, amb les obres en marxa, amb les sorpreses apunt. Esperem de nou que ja vindré. La propera o l'altre o l'altre, tingues present que no vindré sol. Vull que et vagis fent la idea. Vaig fer jurar al que un dia vaig estimar que em duria, per ser definitivament ara si, entre els teus braços, per sempre més.

Un mail....un dia de tardor, del que no puc oblidar-me´n

Hola,
He llegit el teu missatge aquest matí, molt d'hora. I com que no estava ni estic d'humor avui, he pensat que ho faria ara al migdia.

Encara que em costa trobar les paraules justes per dir-te el que sento. És difícil, però ho intentaré. Fins hi tot em resulta estrany després de tot plegat.

Avui a les 8 ja estava comprant fruits secs a la botiga del C/ Comerç, davant el born.
No hi havia ningú al carrer i m'he sentit sol. Molt sol. Sol en la meva vida. Sol en la mirada cap algú, que passava a treure el gos. Sol en buscar algun detall per no ser qui. I sol en decidir que fer fins les 10, doncs m'havia de trobar amb una amiga.
Donava voltes sobre els mateixos carrers i no deixava de pensar quin d'aquells era el de la meva vida. Quin era el que havia de seguir. Dubtava i segueixo dubtant.
Feia fred, tenia fred. La bossa dels dàtils m'oprimia la ma. Era estrany sentir-se sol, però m'hi trobava. Era fins hi tot bonic. No deixava de pensar en tu. I no sabia quin carrer agafar.

Al final i després de seure un moment al passeig del born, he tret les ganes per a plorar de nou i marxar, per no fer tard a la cita.
Després però, he tornat a baixar al SEPHORA i he tornat a posar-me colònia a la ma. Mmmm..... ja torno a despertar-me. Amb tristor, però hi torno a veure. No clar, però hi veig.

Ja veus doncs com estic. Fet un bunyol de pensaments, dubtes i milions de preguntes. Fet una bleda, sol.
Tots tenim coses a arreglar en les nostres vides. El que a vegades les poques ganes i les circumstàncies poden més per anar passant de solucionar-les. Clar que miro de buscar forces per a recuperar segons quines coses, però no es fàcil i tampoc ser que he de recuperar i per que....... Però miro de fer l'esforç i fins hi tot verbalitzar-ho com em dius.
Deu meu quin mar de dubtes!!!!!!!!!!!!!

D'això fa un any i les coses han canviat poc, segueixo estant sol, sentint-me sol.

AQUELLA NIT

23:35 Ja ha marxat el Pare. Trist, cansat de nervis.
00:00 Mitja nit ja, miro de centrar esforços, penso que aquesta nit serà llarga.
No he volgut fer-me el llit, massa llaminer d'aquí unes hores. La mare dorm.
00:45 Pujo a fer un cafè de màquina..... d'àrea de servei d'autopista, vull dir.
No està malament per 35 cents que val. Podria ser pitjor.
Ara feria la cigarreta...
01:03 A fora hi plou i molt. La Mare dorm.
01:30 Sense avisar han vingut a canviar el sèrum. I continua plovent. La mare torna a agafar

el son.
02:00 Miro de estirar-me deu minuts, m'he cansat de llegir en una cadira, però volia ser

davant de la mare, sentir-la respirar.

03:12 De nou la "nurse" ha vingut a col•locar el sèrum. Llavors la mare s'ha queixat de dolor.

L'hi he demanat un calmant. Mentre observo amb poca llum la marca que és. Ara ja no

la recordo, perdre el temps doncs.....
Torna la mare a agafar el son. Als 10 minuts ella te calor, jo tinc fred.
A fora ja no hi plou.
03:20 Concert de budells. Entre els meus i els teus mare, una nova simfonia.
04:25 Altre cop cansat de llegir. La mare no em dona cap feina. M'he llegit la meitat del llibre,

està força bé. Tot el contrari del Capuccino de 35 cents, que ja no puc ni que sigui de

franc.

04:40 La mare segueix dormin.
05:15 He avisat a l´Anna ("Nurse") per canviar de nou el sèrum. Ara ja domino les tecles.

Em moro de fred i tu mare no tens son?
05:45 Passo per el servei i em mullo la cara, el clatell. Agafo més fred.
06:15 Entra per la porta la Mª del mar i acaba aquí la nit, fosca. Surto a agafar un llit per passar

la meva nit clara.

Tant de bo mare pogués ser sempre al teu costat. Ajudar als que m'estimo és el que més m'omple ara. I malgrat cansar-me, avorrir-me, dormir-me i donar voltes a les meves penes, tornaria a fer-ho. Perquè pogués altre cop penjar aquest “timing” i sobre tot llegir-ho tu. T'estimo.

CINEMA PARADISO

Saber apreciar del setè art per entendre el cinema, de la mateixa manera que aprecio qualsevol ritme o corrent artístic. Educar-me mentre m'enriqueixo. Madurar mentre gaudeixo. Parlar-ne sense tenir-ne por, valorant cada fotograma, cada diàleg, cada escena. Gràcies per regalar-me els teus coneixements i tots i cada un dels detalls sobre cinema, per poder mirant, viatjar, imaginar i sobre tot somniar. És el més gran dels plaers.
La millor entre les millors, la més gran de les pel•lícules, la seva inoblidable banda sonora, aquella que ja forma part de la nostre vida. El clàssic per excel•lència... CINEMA PARADISO. Gràcies a tu.
Gaudiu-ne tant com he pogut gaudir jo. Rieu i ploreu com ho faig jo escoltant "Nuevo Cinema Paradiso" Enrio Morricone.



¿? Quina és per a vosaltres la millor pel•lícula i sobre tot la banda sonora?

VULL DESCOBRIR

La necessitat creixent que he tingut de redescobrir-me físicament ha estat present. Amb quatre mesos vaig perdre 18 quilos. Tres talles de pantaló; perdre més d'un quilo per setmana......
Veurem al mirall, comportava fer cada dia un exercici d'esforç per saber quin físic acompanyava aquell cap fet una olla a pressió.
Vaig aguditzar el meu vellut platejat del cabells, els braços marcaven venes afluents de rius que desembocaven en muscles que no creia tenir. Dos entrades fosques entre el melic, una cadera que podia dibuixar amb els ulls clucs. El cul formava uns plecs sobre les cuixes, de les que no coneixia, entre els dos pits un marcat accent de carcanada i sobre tot pelleringues a les que no imaginava que tindria tan aviat.
Escletxes entre la pell ara enfosquides per el sol. La barba em xucla el rostre cansat i trist. Tinc una edat, però crec haver saltat de cop d'un camp a l'altre sense previ avis. Sense poder acostumar-hi, sense treva alguna.
Necessitava doncs, creure que aquest era jo. Tornar a saber com encaixar aquest cós en mi. Feia temps que em rondava fer unes fotografies més o menys artístiques, simplement per a tenir-les. La facilitat que tinc ara de no donar explicacions a ningú, i aquesta necessitat de descobrir-me, finalment he pogut fer-les. Agraeixo a la persona que ha pogut fer d'enllaç entre el fotògraf i jo. I al mateix fotògraf, que malgrat dir que és un amateur experimental, ha aconseguit treure de mi algunes coses que desconeixia.
Si voleu, jutgeu vosaltres mateixos, però amb sinceritat. Que vanitós, cregut i egocèntric podeu pensar..... Perfecte, qualsevol pot opinar de la mateixa manera que ho faig jo, en aquest el meu racó.

O MEU FADO

TORNADA A L´ESCOLA

Bé, ja hi tornem a ser. Les vacances han acabat.

El Corte Inglés ja insulta amb els "corticoles", els dies s'escurcen llavors les nits s'allarguen, les botigues venen abrics de pell a 40º a l'ombra, els nens ja estan insuportables, el cuponazo a anat "como una ola" a la paperera, i el despertador torna a estar actiu a la seva tauleta de nit.

Més o menys tots tornem a la rutina tant desitjada. Perquè no em negareu que mantenir uns horaris coherents amb el dormir, amb el menjar i amb el lleure son la millor medicina per el cos i el cap.

Si si, ja ser que les vacances son per fer tot allò que no podem fer durant l'any, però a la vegada ens cansem de dormir 12 hores diàries, menjar com a porquets i ja no ens diverteix segons quines coses.

Les vacances son agraïdes, perquè la resta dels dies anem a toc de pitu. Si sempre fos vacances ja estaríem avorrits. Almenys així és com penso i en definitiva és com pensem els pobres obrers. Quin remei ens toca, no?

I segur en molt pocs dies ja desitjarem que..... El Corte Inglés comenci les rebaixes d'hivern, els dies s'allarguin llavors les nits s'escurcin, les botigues posin banyadors de tanga, els nens segueixin insuportables com sempre, el "gordo" ens toqui a on vulgui, i el despertador hagi caigut d'un setè pis......

Bona tornada a tots/es.

VACANCES A CASA

EL MEU PAISATGE

El programa -paisatge favorit de Catalunya de TV3- ens ha deixat racons dels que molts coneixem, però el més interessant de la sèrie era les fotografies que els televidents enviaven a través del web. Resulta interessant, obviant postals encantadores, veure que alguns mostraven a la seva família, els fills, fins i tot el camp Nou o una parada d'un mercat, com el seu paisatge favorit.
Així és com molts de nosaltres pensem, fora del clixé, aquesta fotografia. Quina millor postal que el riure d'un infant, o una abraçada forta d'un que t'estima o una celebració d'un partit important o un bon dia a un client fidel.
Jo tinc molts paisatges favorits; Manhattan al capvespre amb els peus a l'aigua sota el pont de Brooklyn. El mont Sant Michel de nit amb boira i esquivant la marea alta, el meu canvi de segle un 31 de Desembre a dos mil metres d'altura i nu, o la Torre Eiifel en el seu "spectacle des lumières".
És quan manquen aquestes fotografies, aquests àlbums que no pots tornar a veure, quan veus lo important que és, el que no surt a la foto. Fotos que ni tan sols immortalitzen una quarta part del que sentim en aquell moment. Sentiments son els que ens queden i un gran record.
He volgut aquests dies que em perdo per la ciutat com un despistat obligat, fer fotos, i no per tenir-ne de noves, sinó per poder veure-les algun dia i recordar que pensava, que sentia llavors.

BONES VACANCES

Hauré de tornar a inventar-me les vacances.

Hauré de creurem que son per descansar.

Però si no ho estic de cansat! Només el cap em dol.

Només el cap no em descansa. Ignorant les pauses dels moments distrets.

Potent màquina tu que treballes masses vegades aliè al cor, a la persona, a mi.....,si us plau mira de deixar-me descansar.

CASA ELS AVIS

Probablement aquest cap de setmana tots hàgim pensat, en un moment o altre, en les persones que per circumstàncies mil no han pogut ser-hi. Però de ven segur una d'elles ha estat present en tots els nostres pensaments; L'àvia Carme. Ella va provocar el dia que va marxar aquesta trobada i crec estaria orgullosa de veure'ns retrobats de nou. Ella sempre volia gresca quant estàvem junts.....

Probablement estiguis al cel perquè és el lloc que et mereixies, però crec que allà no hi ha televisió per veure les teves novel.les, pel.licules, i partits de futbol, així que potser t'escapes cap a baix......jejeje

Iaia, allà on siguis , gràcies per haver estat així.

UNA ACTIVITAT COM QUALSEVOL

Avui faig la segona classe del Voluntariat per la llengua.

La veritat és que m´agrada això de fer de professor, encara que sempre he estat ensenya´t penso que em vindrà bé això de donar consells per parlar el Català. No és que el parli correcte, però si per a poder corregir als nou vinguts i demostrar que amb el Català es pot anar a tot arreu. Exemplar no és la meva activitat sinó la del aprenent que s´ha interessat per el nostre país i que vol parlar amb fluïdesa la nostre llengua.

El que no sap l´alumne és que a mi m´aporta seguretat i el temps ocupat, cosa que agraeixo molt ara. Tant sols és una hora a la setmana, però preparant la classe i pensant en ella ja hi dedico algunes més. Hores que no penso en rés més. Així que estic satisfet i una mica orgullós de fer el que faig, i crec que el doctor també ho estarà, perquè aquesta és una de les medicines que m´ha receptat. Mirarem doncs, com ho duc tot plegat.....

Gràcies

Surto del metge i escric. Aquest cop ja hi he anat com el que va a la feina.

Potser aquests últims dies no escric tant com abans perquè miro de distreure'm amb altres coses buscant noves ocupacions. Això és el que m'heu demanat vosaltres que m'estimeu, no? Però d'hores ni ha moltes i en certs moments trec la llibreta que sempre porto al damunt i començo a escriure el que em passa per el cap. Llavors surt de dins tot el que tinc i que no és més que dolor i dolor. Pena i disgust. Soledat i certa nostàlgia. Les coses no son gaire diferents de com me les imaginava quant vaig decidir viure sol amb 36 anys, però fins que no t'hi trobes...... I si, de pitjors n'hi ha, encara que ven poc m'importen. El meu mal és meu, el pateixo jo, i ningú més tant com jo. Perdoneu ser tant egoista, però és el que el doctor intenta canviar de mi. Ja n'hi ha prou de preocupar-me dels mals dels demés. M'hi he passat uns quants anys, deixant els meus aparcats. Ara flueixen més enquistats que mai, amb arrels profundes i difícils de curar. Però si alguna cosa ha canviat en aquest mesos, és que ara si em veig capaç de portar un altre rumb, un altre vida. No ser quin encara, potser hauré d´inventar-ho tot, però aquesta vegada jo seré el primer. L'últim que vaig dir a aquell a qui vaig estimar va ser quelcom que m'aplico a mi mateix: Si no t'estimes a tu com pots estimar als altres. I crec que és el principi de tot. I en aquest punt estic, intentant estimar-me per veure si puc tornar a estimar. Encara que l'amor hi és present, i em costa poder anar a contra cor, també penso que les coses per desgràcia no son com volem, si no com son. I que si algú dubte d'aquest amor és; o perquè no s'estima per estimar a l'altre o perquè té por, molta por.

Parlava amb un amic que no hi ha temps marcat per a curar-se i fins hi tot algunes coses queden com el que perd algú estimat, per sempre. Però s'ha de intentar. Que diferent oi Jordi, el que dic ara del que deia fa un més?. Potser tornaré a caure ensorrat, però m'heu d'entendre tots que hi ha molts moments que no puc aguantar-ho i penso que no tinc sortida.

Aquesta entrada d'avui os donarà un bri de tranquil·litat en veure que alguna cosa, en cara que petita, està canviant en el meu cap. I si d'alguna cosa he aprés en el pitjor moment de la meva vida, és a verbalitzar les coses. No donar-les per enteses i dir-les clar i en veu alta. Perquè s'han de dir. És per això que aprofito per donar les gràcies a tots, per el que heu fet per mi. A aquells que d'una manera o altre heu entrat en el meu cap o en el meu cor per omplir-los de bons pensaments. A tots els que, per una raó, s'han interessat pel que escric i dic. Espero, malgrat expressar-me com he pogut, no haver fet mal a ningú i seguiré mostrant les meves ferides sense molestar. A tots gràcies.

Demano disculpes si he ferit algú durant la curta vida d´aquest bloc. No era la meva intensió.

Ja vaig advertí en la meva primera entrada que parlaria sense embuts, però a vegades no he pensat prou amb els que m´aprecien i he fet algún comentari, que de manera egoista per pensar només en mi, ha fet mal. Quant escric m´aillo de tot i dels demés fins i tot dels qui m´estimen i a vegades he de ser més tou en exposar pensaments i no parlar només de cara al mirall. Tot i pensar que les entrades penjades estan i estarán allà per sempre, aquesta ultima he mirat de corregir-la i modificar-la. Però al final no n´ha quedat rés. Així que he decidit penjar-la tal qual, sense sentit, sense dir rés. Perdoneu-me de nou. A tu també.

Avui no puc escriure rés.
I demà…..
Quant és demà?

Bé, no n'hi havia prou amb el petard a l'esquena, que encara no m'he refet d'una i ja n'ha vingut un altre.

Causa: Accident de lleure provocat per un mal funcionament de la bicicleta, i una negligència meva en intentar agafar velocitat per arribar a casa.

Diagnòstic: Despreniment del líquid intern del genoll, vessament amb hematoma visible sobre el genoll esquerra i dret, i ferides cutànies a genolls, muscle i colze.

Tractament: antiinflamatori matí, migdia i nit. Cura de les ferides amb ioda, crema dos cops al dia acompanyada de gel i una mitgeta oprimida. Tot això durant 10 dies.

Somi doncs que no ha estat rés, si penso que un dia podré aixecar-me d'aquest malson de vida, perquè no ho havia de fer del terra, ahir a la nit?
Coses que passen pensareu tots, i que poden passar a qualsevol. Doncs si, però m'ha pastat a mi. Segueixo dient que tant de bo, totes les ferides fossin tant fàcils de cicatritzar. Encara que aquesta vegada costarà més. Collons quina caiguda vaig fer!!!!

OBRIGADO MEU FADO

Avui parlaré de FADOS. No podia passar per alt una de les meves grans passions, la cançó portuguesa per excel·lència, el Fado. I aprofitant que aquesta setmana que ja acabem ha estat la setmana cultural de Portugal a Barcelona, en parlaré.

Portugal ConVida´09 acabarà diumenge amb una gran festa popular al jardinets de Gràcia. Os deixo l'enllaç per si voleu fer una ullada. I acabar menjant un "caldo verde, bacalhau á Brás, sardinhas, febras, pastéis de bacalhau e pastéis de nata" i si només voleu beure hi haurà com l'any passat " vinho verde, ginginha e caipirinha".

http://www.portugalconvida.net

Bé doncs, Fado és musica d'acord, però no qualsevol. S'ha d'entendre en origen i viureu en directe, per a poder sentir el que jo sento per el Fado. Si al diccionari busquem el seu significat, diu així:

FADO; Cançó popular portuguesa, habitualment d'estrofes de vuit compassos i en to menor.

Em sembla injusta la descripció que si dona i crec caldria afegir més coses.
Jo, que m'he sentit un privilegiat en poder escoltar cantar Fados en la petita i tronada Alfama de fa 10 anys. En un racó de bar, on el més nou que hi havia entrat allà era l'electricitat, una dona del barri, animada per dos turistes que consumien, treu les ganes de on no hi son i és posar a cantar sense més. Es així com s'ha de viure el Fado, al carrer, a cada cantonada. Llavors podrem entedre molt més del que diu el diccionari. És passió, cançó que surt de les entranyes, del cor dels portuguesos, que ho porten a la sang, com el que veu vi i escup les veritats de la vida una vegada s'ha emborratxat. És orgull nacional per ells, perquè tenen de que presumir, cosa que no podem fer els Catalans en això. És la seva manera d'expressar tots els sentiments, bons i dolents, que un té dins. Potser algú pensa que també hi ha altres tipus de musiques on traslladar aquests mateixos perfils, el flamenc, el Tango...... I estic d'acord, però jo que soc una persona sensible, massa fins i tot, m'arriba aquest cant al cor i em dona ales per a aprofundir en els meus sentiments i les meves penes.
Es impressionant el dolor sentit que produeix unes paraules cantades en un Fado.

Fadistes tant importants a Portugal i arreu com Mariza, Camané, Misia, Dulce Pontes, etc... sense oblidar els més grans i que encara ara segueix el Lisboeta escoltant, com Amália Rodriguez, Carlos do Carmo, Carlos Paredes. Però el que més m'agrada és veure les noves i no tan joves promeses del Fado com Mafalda Arnau, Cristina Branco, Ana Moura, Raquel Tavares, etc... Noves corrents de la musica sense fugir dels orígens fadistes i aportant alguns dels sons tradicionals de les antigues colònies portugueses, que fins hi tot hi casen bé. Ai, que diria Fernando Pessoa a tot això...... Ell que hi és present en cada vers, en cada estrofa de tots els artistes portuguèsos, fadistes o no.
Acabo ja, perquè no voldria fer-me pesat. Hi ha coses que m'apassionen i quant m'hi poso no paro. No vull tancar el tema sense deixar-vos una estrofa qualsevol d'un fado qualsevol. Bé, qualsevol no, és el meu fado es clar.....
No em digueu que no pot inspirar, sentir una estrofa així:

“Si yo supiera que al morir me llorarías, por una làgrima tuya me dejaria matar”

AVUI NO PUC

Perdoneu-me a tots i totes, però avui no puc penjar rés.

Estic cansat i emocionalment destorça't, ensorrat.

He mirat d'inspirar-me posant-me la banda sonora original de la pel·lícula"Un long dimanche de fiançailles" (un largo domingo de noviazgo), però encara ha estat pitjor.

Bona nit.

ESPEREM LISBOA

Esperem Lisboa. Esperem que ja vinc.

Deixem fer una mica més de diners per poder venir. Aguanta com ho has fet sempre, i també jo. No et rendeixi's vida meva, no deixis d'estimar-me, que aviat hi seré. Tornarem a trobar-nos i estar junts, tu i jo sols per primera vegada. Podré abraçar les teves "estradas", respirar la teva olor a "Castañas asadas", acaronar els teus perfils dolços, les teves taulades, la teva imatge tendre dels teus miradors. No tinguis "Saudade" de futur, que tot arribarà, i serà aquell dia quant voldrem estar junts per sempre. Només un dia la mort, podrà separar-nos, el descans absolut, la pau. Esperem i no marxis que ja vinc.

L´OLOR

Vaig a moure aquest blog, que està més adormit que jo quant m'aixeco a les 7 del matí.
Vinga impliqueu-vos una mica, que així no em sentiré tant sol…..

La historia comença, com casi totes les penjades aquí, un dia qualsevol en el que viatjant en metro, línia 2 o 5 o 3 (vaja ruta), entres al teu vagó i mires de col.locar-te en un racó per a no molestar, o millor dit, que no et molestin. Viatjo amb els auriculars posats i deixo la ment en blanc, cantant per dins les meves cançons. Vull dir, que no hi ha cap element més que l'aire condicionat o no, del ambient que respiro. Però aquell dia va ser especial. Aturat en una parada amb les portes obertes, alço la mirada perquè he sentit una olor especial. Era coneguda però no esbrinava de on o què podia ser. Era intensa, agradable, penetrant. D'un perfum potser, qui el duia?!!!!!! Vaig intentar seguir amb el nas la olor que tan m'interessava i no vaig trobar més que la porta oberta sense ningú present. Quina olor renoi!, però de que era, em preguntava?. Segur, vaig dir-me, és d'una colònia, i l'associava amb una colònia fresca, lleugera amb matisos cítrics i fustes nobles. De totes maneres era una olor que feia molt de temps no sentia. Desobte vaig tancar els ulls per buscar-ne un referent, un senyal o orientar-me, i descobrir el que m'inquietava, perquè ara quant una cosa m'interessa no paro fins a saber-ho, fins hi tot m'emprenyo si no trobo resultats a la recerca. I va ser en més de tres parades de metro, quant em passen milions d'imatges pel cap, del meu passat i que s'aturen com el vagó, l'any 1998. Veig amb ulls clucs que la olor és de la colònia Siesta de Antonio Miró. Merda!! crido en veu alta, alguns em miren amb desconcert i es fan els despistats en veure un boig parlant sol. Merda repeteixo ara en veu baixa, és la colònia que vaig regalar a qui ha estat part del meu passat. Però mai he tornat a sentir tant l´olor com ara. Ha estat impressionant. Qui era? Era ell? M'ha vist? On ets?
Torno a tancar els ulls, potser per amagar-me o potser per inhalar encara més. Passa una estona i quant recupero de nou el ritme del cor m'adono que m'he passat de parada. Baixo a la primera andana que puc per tornar enrere i penso si podria fer alguna vegada, i en algun moment, el mateix amb la meva vida; tornar enrere.

Aquí acaba la petita historieta que bé podria penjar al concurs de relats curts que TMB fa cada any. Potser el guardo i la propera edició m'hi apunto. Creieu que tindria interès?
I ara si que proposo que tots i cada un de vosaltres em feu el vostre comentari sobre alguna olor que sempre os ha acompanyat en la memòria, que teniu retinguda a la ment i que un dia, com a mi em va passar, vareu recordar i enyorar. Sigués sincer i pensa-hi que segur en tens alguna. Aquella de la infantessa, o d'algun plat que fa molts anys no proveu.... M'agradaria saber de les vostres olors.

JA ESTEU AVISATS

Un cop assimila't, que no paït, els símptomes dels meus estimats fàrmacs, passo nota dels efectes secundaris. No vull sentir a dir que no estàveu avisats.

Les conseqüències poden ser letals.

Així que jo de vosaltres prestaria una mica d'atenció en els prospectes que adjunto.