AVIONS DE PAPER

De manera conscient, vaig endur-me la llibreta que tú, un dia, vas voler-me regalar. On amb tanta il•lusió jo omplia de futur cada dia, explicant què passava, el present. Aquella llibreta amb tapes dures com un llibre de llom gruixut, va esdevenir un diari. Un diari que va quedar sense omplir en la seva quarta part, tot s’ha de dir. Fulls i més fulls on confessar-me a mi mateix, on obrir-me de totes les coses que em passaven, que veia o patia. Trobava la manera de sentir-me gran, de fer-me gran. Cridava amb majúscules a l´AMOR, estimar i sentir-se estimat.

Lisboa, la tardor d’un dissabte al matí

Un cop aixecat del llit, m'adono amb ulls emboirats que a terra, sobre el llit, sobre la tauleta baixa, al capçal, a terra, un a un hi ha els fulls. Arrencats, estripats i mullats alguns. Em costa recordar què va passar ahir a la nit. Tinc falsos records que no enllaço. Només sé que són els fulls d’aquell diari.

Surto a esmorzar, un cop net sortint del bany. Quan torno a l’habitació, amb la tassa del "cha" a la mà, llavors sí veig que la nit ha estat llarga, dura i difícil. He llegit tot el que hi deia i l´hi deia. Tot el que somniava i gaudia.

Sense dir-me rés, sec al llit i observo l’escena. Agafo un full, el que tinc més a prop, i llegeixo alguns fragments. El doblego d’una manera inconscient, i surt un avió. Un d’aquells avions de paper que fèiem de petits. El llenço de igual manera, tirant l’alè a la punta. No vola gaire i cau a l’ampit de la finestra oberta. Perilla de caure al carrer.

De sobte, veig que aquella podria ser una bona foto. Agafo la càmera i en faig dues. La llum que hi entra és bona. Mentre miro la pantalla de la càmera, la foto feta, m’adono que aquell podria ser l’inici d’una història, un final millor dit. Explicada amb l'objectiu de la màquina. Amb l’ull del qui la porta a sobre.

Com si depressa volgués sortir, com si no volgués que la inspiració o idea d’aquell moment em marxes, agafo la bossa i recullo els fulls sense cap ordre. Surto de l’hostal intentant no saludar a ningú. Com si aquell estat fós una cosa mal feta per mi.

De manera que al carrer ja, em disposava a recòrrer Lisboa fent avions de paper i fotografiant-los. Surrealista, d’aquelles coses que només Brossa pot fer. Era la manera de deixar enterrats aquells papers i d'alguna manera també enterrar un passat amb un futur no complert. Escales, jardineres, portals amagats, un a un els fulls del diari van caure sent retratats en cada moment, sense buscar la millor perspectiva o la millor llum. Vaig voltar un temps, ara no ser quant, però pel cansament que portava, era clar que un parell d’hores. O potser menys. A Lisboa caminar esgota als vint minuts només.

Sense rumb i amb aquella intuïció inusual en mi en aquesta ciutat, acabo al Mirador de Sant Pedro de Alcantara. Passant per Baixa, Barrio Alto, Graça, Alfama, Moureria, entre d’altres llocs i no amb aquest ordre. Faig parada mentre veig les més de 30 fotos que he fet. Cansat, esgotat, decideixo fer una cafè al quiosc de la plaça, davant el mirador. Cafè curt, si us plau.

Estreno mirador, feia molt de temps que estava en obres. De nou veig la manera d’acabar aquesta història. Ja no podia allargar-ho més. I no podia ser en un lloc millor. Baixo al segon bancal del mirador, desprès de pagar el meu cafè al cambrer. No hi ha ningú o em sembla estar sol. Aquest cop em costa doblegar el paper per fer l'últim avió. Em tremola el pols. Algú em mira i jo ho sé.

El llenço al l´aire i cau al petit llac que hi ha sota la Font. El segueixo amb la mirada sense mourem del banc. Espero uns segons abans d’aixecar-me per acostar-m’hi. L’aigua que cau entre les pedres fan que l’avió es doblegui, s’estobi el paper, s'enfonsi. La tinta es dilueix lentament. Veig, perquè l’aigua es molt neta, que les paraules s'esborren i desapareixen.

Aquell moment, va ser el moment. El que veia a través de l'objectiu com una pel•lícula, fotograma a fotograma. El desenllaç de tot plegat. Aquell moment era el que volia plasmar com a un final d’etapa. I aquella va ser la meva manera d'enterrar els records escrits, difícils de renunciar-hi.

Ara recordant de nou aquell dia, sense poder veure aquelles fotos. Enyorat però decidit del que hi explicava, crec en la possibilitat de que sota la font, entre l’aigua d’aquell llac, un dia de tardor hi vaig néixer.

Aquesta es la història. La història dels meus avions de paper.