459 dies...
Un a un, contats fins al final.
Hi ha un final.
Ara que els dies son més llarg i que a les nits ja no refresca, és quant les coordenades estan més optimistes per fer allò que durant l'hivern no pots afrontar. S'acosta l'estiu, comença a fer olor de terra seca, de revetlles en flor. Ara doncs és moment de deixar el tractament. Això em dona força, ganes de seguir, i de lluitar. Com lluitem tots en definitiva. Però no a contracorrent com feia abans, sinó mirant endavant i deixant més enllà de l'esquena, allò que em fa encara mal. I mirar de no burjar aquella ferida que encara cicatritza i a la que sempre portaré. Aquella a la que m'he acostumat i que de tant en tant es manifesta i em dol.
Deixo doncs oficialment els fàrmacs. Creu el doctor que tinc més força que abans i motius sempre n'he tingut, però ara començo a veure'ls. Vosaltres sou el substitut i agraeixo el que heu aguantat fins ara, i durat tots aquest dies. El mal humor, l'eufòria passada a la desmesurada tristor, tots i cada un dels dies que meu aguantat.
I quant torni a caure, pensaré que ha estat només un sot i quant torni a plorar espero que algú em doni la clatellada que potser heu volgut donar-me abans.
Amb el permís d'algú, ja tinc l'alta mèdica.
Tot te un final. El bo i el dolent també te un final.
2 comentaris:
Enhorabona titu !!! Com diu un conegut, és fàcil navegar quan la mar està en calma, però en la tormenta es quan es forja un gran mariner.
Rocky Balboa li diu al seu fill sobre la vida:
“...Y fuiste creciendo cada vez más estupendo. Era fantástico poder observarte, un privilegio. Y cuando te llegó el momento de hacerte un hombre y afrontar el mundo, lo hiciste. Pero en algún momento del trayecto cambiaste. Dejaste de ser tú. Permitiste que te señalaran y que te dijeran que no sirves. Y cuando empeoró todo buscaste a quién echarle la culpa, a una sombra alargada. Voy a decirte algo que tú ya sabes, el mundo no es todo alegría y color. Es un lugar terrible y por muy duro que seas es capaz de arrodillarte a golpes y tenerte sometido permanentemente si no se lo impides. Ni tú, ni yo, ni nadie golpea más fuerte que la vida. Pero no importa lo fuerte que golpeas sino lo fuerte que pueden golpearte. Y lo aguantas mientras avanzas. Hay que soportar sin dejar de avanzar. Así es como se gana. Si tu sabes lo que vales ve y consigue lo que mereces pero tendrás que soportar los golpes. Y no puedes estar diciendo que no estás donde querías llegar por culpa de él , de ella, ni de nadie. Eso lo hacen los cobardes y tú no lo eres. Tú eres capaz de todo. ...”
En ocasions la vida ens enfronta amb dificultats. Ens colpeja i queiem, i no ens sentim amb forces per aixecar-nos. Però per guanyar la batalla és important lluitar.
I quan tot acabi, com ara, quan surtis victoriós, seràs més fort, més sensible, més fort, treuràs tot el millor de tú que ho tens, més recursos per encarar el futur. Has guanyat, i potser algun dia li donaràs les gràcies per haver-te convertit en algú millor. I perque li hauràs trobat el sentit al sofriment.
I si alguna vegada caus en un sot, a part de donar-te la clatellada que alguna vegada he estat a punt de donar-te, pensa que encara que sigui impossible, sempre pots trobar la força per sortir endavant.
Ja pots borrar la darrera frase de la pissarra i penjar aquesta: "CAURE ESTÀ PERMÈS, AIXECAR-SE ÉS OBLIGATORI"
Una abraçada molt forta.
Enhorabona, les pastilles per quan calguin pero sempre es millor la voluntat i el cervell, amb dues coses son el que fan falta en diversos moments de la vida.
Mariano
Publica un comentari a l'entrada