divendres, 24 de setembre del 2010

MOLT MILLOR, NO?


Feia temps que no estava així de cansat i content a la vegada.
La Mercè que cada any obre les portes als que som i ens sentim d'aquí. He viscut la festa major com ha sortit. De manera improvisada, i ven aprofitada. He passat més de 24 hores acompanyat. Per sopar, per parlar, per dormir i parlar, per esmorzar parlant i també per dinar. He pogut gaudir del matí de festa Major amb un cafè amb gust Portuguès, coses de la globalització. Vibrar amb un tres de nou amb folre de la colla de Sants a Sant Jaume Square, jejjeje. I la visita al palau de la Generalitat? Molt bé. Després una paelleta al port olímpic amb un cafè tallat al més estil Miami Beach, jejejeje. He acabat la tarda obrint la nit amb una sangria light d´alt una terrassa. Als peus Barcelona. Avui es nota que es festa major. Ho noto jo i m´agrada que els altres també. Coincidim.
Torno a repetir que feia temps no em sentia així. Tant de bo pugui sentir-mi molts dies més. I només depèn d´un. Única i exclusivament. Així que ara, que torno a casa, i m´agrada estar-hi, ja penso en com aprofitar demà i l´altre.

dijous, 5 d’agost del 2010

Em recorda a l’àvia Carme

Ella obria la cremallera del somriure a tots.
I aquesta cançó m’agrada.
Vull compartir-la amb tots els interessats.
Que tingueu un bon estiu, encara que el temps no acompanyi.

dissabte, 17 de juliol del 2010

dissabte, 3 de juliol del 2010

459

459 dies...

Un a un, contats fins al final.
Hi ha un final.
Ara que els dies son més llarg i que a les nits ja no refresca, és quant les coordenades estan més optimistes per fer allò que durant l'hivern no pots afrontar. S'acosta l'estiu, comença a fer olor de terra seca, de revetlles en flor. Ara doncs és moment de deixar el tractament. Això em dona força, ganes de seguir, i de lluitar. Com lluitem tots en definitiva. Però no a contracorrent com feia abans, sinó mirant endavant i deixant més enllà de l'esquena, allò que em fa encara mal. I mirar de no burjar aquella ferida que encara cicatritza i a la que sempre portaré. Aquella a la que m'he acostumat i que de tant en tant es manifesta i em dol.

Deixo doncs oficialment els fàrmacs. Creu el doctor que tinc més força que abans i motius sempre n'he tingut, però ara començo a veure'ls. Vosaltres sou el substitut i agraeixo el que heu aguantat fins ara, i durat tots aquest dies. El mal humor, l'eufòria passada a la desmesurada tristor, tots i cada un dels dies que meu aguantat.

I quant torni a caure, pensaré que ha estat només un sot i quant torni a plorar espero que algú em doni la clatellada que potser heu volgut donar-me abans.

Amb el permís d'algú, ja tinc l'alta mèdica.

Tot te un final. El bo i el dolent també te un final.

diumenge, 20 de juny del 2010

GRAN PÈRDUA

Prescindint dels seus ideals i creences per mi, una mica fora de lloc en temps actuals. El que si no hi ha dubte, és valorar el que crec millor sabia fer; escriure. Un del més grans pensadors de la societat del segle passat i hereu de moltes idees del estimat Pessoa.

Saramago, un altre dels grans que també va contribuir a fer de Lisboa una ciutat de cultura personal, de cada un. Seguir-l´ho a ell a traves de la lectura és viatjar en aquell Portugal que mai un pot imaginar. Seguidor incondicional, però sempre mandrós amb els seus llibres pesats físicament, José Saramago te l'honor merescut no com d´altres; Barack Obama (Nobel de la Pau), de ser un premi Nobel.Un premi Nobel per ser com va voler ser, per dir el que va voler dir i escriure com ningú ho va fer, de manera magistral. Llegir sino “Ensaio Sobre a Cegueira”.

Una frase, aquella que queda en l´arxiu personal, entre el cap y el cor, i diu aixì....

“Un hombre no puede andar sin rumbo en Lisboa....se cansan las piernas. “


Quantes coses diu aquesta frase, uf!!!.

Una abraçada Sr. Saramago.

dimecres, 16 de juny del 2010

BONA NIT ELS QUE POGUEU

Miro el rellotge, es tart.
Tinc moltes coses al cap, i ser que avui no estic capacitat per escriure. La veritat és que en calent es poden dir futèsses. No dic res ara.
Potser demà o l´altre tornaré a escriure.
Potser avui tornaré a dormir-me?

Jo, la meitat del Xavier

dimecres, 2 de juny del 2010

dissabte, 1 de maig del 2010

UF!

UF!!!!
que us a suggereix això?

divendres, 26 de març del 2010

I PEL MIG LA NEVADA



CALÇOTADA



BICICLETADA



A tots/tes demano disculpes, per els que em seguiu i fa dies que entreu i no trobeu rés afegit. La veritat és que porto una temporada llarga amb molta feina, al despatx, a casa i amb un amic que ocupa les hores mortes. Després cal afegir-hi els compromisos que mai penso perdrem, doncs aquests son els que em fan sentir viu. Les amistats, bé, dues amistats, son per mi imprescindibles i moltes vegades necessito veure'ls per sentir-me estimat.

Aquests dies m'he adonat l'important que és cansar-se fins hi tot els caps de setmana per poder tenir el cap ocupat i no pensar en el futur incert, tant a la feina com a nivell personal. I no diguem deixar de pensar en el passat. No és que no recordi, d'això sempre, però un no hi dona tantes voltes. No tot està curat, perquè algunes coses sempre queden, i algunes ferides t'acostumes a dur-les. Ja ha passat un any de tot plegat i segueixo pensant el mateix que el primer dia. Amb més incerteses afegides, la feina, l'amor que no arriba, en definitiva jo. Però com ve deia, mantenir-me ocupat em fa descansar a les nits i distraure'm el que puc. Faig oficial ara que vull i tinc un moment que en JOAN és un gran amic. T'agraeixo el que fas per mi i et demano, per deixar-ho escrit, que no ser si val la pena el que fins ara has fet. Gràcies, no puc dir rés més.

Dit això, els dies que he estat amagat del bloc, he fet alguna que altre activitat interessant i molt recomanable. Algunes no les diré per no ofendre a ningú, jejejeje. No voldria entrar en detalls. Però d'altres si que m'agradaria mostrar.

- Una bicicletada per la ruta de Cerdà un diumenge al matí. Una manera diferent de veure la ciutat encara dormida. Llibertat absoluta i una oportunitat de estimar encara més la meva ciutat. Amb tots els respectes al meu poble.

- Una calçotada temàtica amb l'alumne de català Hiram. A Masriudoms si parlava Català, Castellà, Anglès, Francès i Marrotjà, jejeje. Les cebes cremades molt bones, sort que només és un cop l'any, perquè sinó.....

- I cultura per un tub. Molt cinema. Pel•lícules recomanables com "The White Ribbon", "Celda 211", "En tierra Hostil", "Invictus", "El secreto de sus ojos", "Un hombre soltero".

- Concerts de: Dulce Pontes al Palau , una gran boja veu. Rèquiem de Mozart a Santa Maria del Mar amb l'orquestra de Praga.

- I exposicions: "Quim Monzó a Arts Santa Mònica", Cerdà i Barcelona al Museu d'història de Barcelona. I etc...... etc...... a més de passejar molt, això si sense gastar.

Amb tot això hi acompanyo algunes fotos més, i que crec m'han sortit bé. Com que tothom em fa el pilota amb elles, crec que ho son.

Rés més, ja puc dir que les coses han canviat una mica. Malgrat que dies dolents en tinc perquè en tenim tots. El doctor, pels que os interesseu, m'ha dit que quant arribi el bon temps, podré començar a deixar una de les pastilles que prenc. A poc a poc arribaré al final. Encara que no ser quin és. I no parlo de deixar els fàrmacs, sinó del futur..... incert.......

Jo, encara la meitat del Xavier

dilluns, 1 de febrer del 2010

diumenge, 31 de gener del 2010

A SEGONS DE LA FELICITAT

Jo ho intento, creo e invento.
Les coses no surten com voldria, aquesta és la realitat que tant em costa assumir. La puta realitat.
Fa unes hores un conegut em preguntava que és per mi la felicitat. Vaig creure oportú dir: una cosa efímera, puntual. Em veia incapaç de dir quantes vegades m'havia sentit feliç, els meus 11 darrers anys. I això que vaig ser-ho en varies ocasions, de les que mai oblidaré. Però no puc viure pensant en els moments que vaig ser feliç, perquè del passat, com tots heu dit, no és pot viure. N´he parlat massa d'aquest tema ja.
Ara però si puc dir el que és no sentir-se agust, disgustat, frustrat, emprenyat, no ser feliç en un moment concret.
Idiota, intentes creure que les coses poden canviar? Creus que creant coses pots il.luminar-te? Inventes un futur amb algú (cada cop més desconegut), el futur que MAI podrà ser ple, perquè no pot renunciar a aquell passat? el nostre passat.
Em sento dolgut malgrat les hores que son, els antibiòtics i l'alcohol. Dolgut amb mi mateix. L'Atzar és així? No hi crec amb l'atzar, collons!!!. Les coses son perquè han de ser, i no poden ser d'una altre manera. És per això que no pots inventar-te rés, ni crear rés ni tant se bol somiar el teu futur.
Perdonam si he fet el que no devia, només intentava buscar el moment, l'instant, el segon, per ser feliç.
Tant de bo tu puguis ser-ho. És el que desitjo, però aquest també és un sentiment de futur....
T'estimo i sempre t'estimaré.

dimarts, 19 de gener del 2010

AQUESTA ÉS LA CANÇÓ OFICIAL



Aqui teniu la cançó ofial i el video.
Bona nit.
Jo, ja veieu, la meitat del Xavier

Per favor, necessito que em tornis la vida.......

diumenge, 10 de gener del 2010

UN ANY DE CONDEMNA

Aviat farà un any que contribueixo a fer més gran les llistes de persones separades i que necessiten tractament per tirar endevant. Un any en que compleixo la meva particular condemna. Ja ser que pot sonar molt bèstia, però no deixa de ser la meva condemna.

Tots fem en aquests primers dies de l´any un repàs per sobre mirant enrere, i resumir l´any acabat. El meu ha estat sobradament intens a molts altres, però com a persona és on hi veig la diferència. Parlo de la meva malaltia. Si malaltia, perquè sinó no aniria al metge oi? Ep, hi ha malalts de tot es clar. I no vull sentir la cançoneta de...."pitjors n´hi ha"...... Perquè ja ho sabem que n´hi ha de pitjors, però el que l´hi fa mal a un, no l´hi dol a l´altre. Egoista podeu pensar, però si penséssim d´aquesta manera seriem tots la Mare Teresa de Calcuta i per exemple, no haguéssim celebrat aquestes festes de la manera que ho hem fet, sinó amb més humilitat.

Molt pocs m´han jutjat per el que feia, i si que em sento malament per no poder sol, sortir-ne d´aquest penal. Moments que ja passen a ser habituals i que t´hi acostumes a viure´ls, han estat presents aquest darrer any. Algunes pors segueixen vives encara ara.

Analitzant aquell judici personal que vaig fer-me passats un dies als fets, dic:


1.1 Acusat per deixar d´estimar.
1.2 De estimar a qui no toca. I a sobre enamorar-se´n.
1.3 De exercir totes les seves activitats efectives i emocionals al marge de moltes altres.
1.4 Acusat de no valorar-se a si mateix.
1.5 De tornar a fumar i engreixar-se vora 10 quilos.
1.6 De sentir-se en inferioritat absoluta a tots nivells. També laborals.
1.7 Acusat de sempre pensar en els demés i per els demés.

El veredicte doncs: Culpable de sentir-se una gran merda.
La condemna a complir, per tant, és......

1.1 Condemnat a complir temps sol. Temps al temps. Fins a curar-se, a tornar-se a estimar, a tornar a estimar. A desenamorar-se i tornar a enamorar.
1.2 Complir amb els deures del doctor, i la medicació. El doctor determina a dia d´avui que no pot deixar el tractament. Té por d´una nova recaiguda.
1.3 Intentar distreure´s de la manera possible, per confiar-se i sentir-se segur el mateix.
1.4 A complir amb el deure i obligació de millorar nivells de riquesa efectiva, amistat, sexualitat, familiar, cultural, etc...
1.5 També haurá de renunciar, en algun moment, a no poder ejacular, per obra i omisió dels fàrmacs.

Resumint doncs....

1.1 La duració d´aquesta pena vindrà determinada per un mateix i ningú altre.
1.2 El doctor te potestat per a donar l´alta en el moment que ho cregui oportú.
1.3 L´acussat, així ho marca l´estatut dels que hi han passat per això, haurà de com a mínim, portar un any de dol i poder cicatritzar certes ferides.
1.4 L´acusat podrà tenir bis a bis una vegada superi el síndrome de inferioritat, i autoestima sota zero.