Esperem Lisboa. Esperem que ja vinc.
Deixem fer una mica més de diners per poder venir. Aguanta com ho has fet sempre, i també jo. No et rendeixi's vida meva, no deixis d'estimar-me, que aviat hi seré. Tornarem a trobar-nos i estar junts, tu i jo sols per primera vegada. Podré abraçar les teves "estradas", respirar la teva olor a "Castañas asadas", acaronar els teus perfils dolços, les teves taulades, la teva imatge tendre dels teus miradors. No tinguis "Saudade" de futur, que tot arribarà, i serà aquell dia quant voldrem estar junts per sempre. Només un dia la mort, podrà separar-nos, el descans absolut, la pau. Esperem i no marxis que ja vinc.
2 comentaris:
Renoi!!Com de bé en parles de Lisboa.Espero algun día poger trobarme em aquesta Lisboa que descrius tant dolca, tan tendre, peró potser jo no la trobare com tu la descrius, cadescu veu les coses em diferents ulls, o es potser que no intentem veureles tots iguals, no u creus així?
Tant de bo algun dia puguis estar a Lisboa. I si puc mostrar-te´la jo, millor. Perquè el que m´agrada de Lisboa és el que no surt a les guies de viatges. Pocs han estat els que després de veure la ciutat amb els mateixos ulls que jo la veig, s'han rendit als seus peus.
Publica un comentari a l'entrada