dissabte, 17 de juliol del 2010
dissabte, 3 de juliol del 2010
459
459 dies...
Un a un, contats fins al final.
Hi ha un final.
Ara que els dies son més llarg i que a les nits ja no refresca, és quant les coordenades estan més optimistes per fer allò que durant l'hivern no pots afrontar. S'acosta l'estiu, comença a fer olor de terra seca, de revetlles en flor. Ara doncs és moment de deixar el tractament. Això em dona força, ganes de seguir, i de lluitar. Com lluitem tots en definitiva. Però no a contracorrent com feia abans, sinó mirant endavant i deixant més enllà de l'esquena, allò que em fa encara mal. I mirar de no burjar aquella ferida que encara cicatritza i a la que sempre portaré. Aquella a la que m'he acostumat i que de tant en tant es manifesta i em dol.
Deixo doncs oficialment els fàrmacs. Creu el doctor que tinc més força que abans i motius sempre n'he tingut, però ara començo a veure'ls. Vosaltres sou el substitut i agraeixo el que heu aguantat fins ara, i durat tots aquest dies. El mal humor, l'eufòria passada a la desmesurada tristor, tots i cada un dels dies que meu aguantat.
I quant torni a caure, pensaré que ha estat només un sot i quant torni a plorar espero que algú em doni la clatellada que potser heu volgut donar-me abans.
Amb el permís d'algú, ja tinc l'alta mèdica.
Tot te un final. El bo i el dolent també te un final.
Un a un, contats fins al final.
Hi ha un final.
Ara que els dies son més llarg i que a les nits ja no refresca, és quant les coordenades estan més optimistes per fer allò que durant l'hivern no pots afrontar. S'acosta l'estiu, comença a fer olor de terra seca, de revetlles en flor. Ara doncs és moment de deixar el tractament. Això em dona força, ganes de seguir, i de lluitar. Com lluitem tots en definitiva. Però no a contracorrent com feia abans, sinó mirant endavant i deixant més enllà de l'esquena, allò que em fa encara mal. I mirar de no burjar aquella ferida que encara cicatritza i a la que sempre portaré. Aquella a la que m'he acostumat i que de tant en tant es manifesta i em dol.
Deixo doncs oficialment els fàrmacs. Creu el doctor que tinc més força que abans i motius sempre n'he tingut, però ara començo a veure'ls. Vosaltres sou el substitut i agraeixo el que heu aguantat fins ara, i durat tots aquest dies. El mal humor, l'eufòria passada a la desmesurada tristor, tots i cada un dels dies que meu aguantat.
I quant torni a caure, pensaré que ha estat només un sot i quant torni a plorar espero que algú em doni la clatellada que potser heu volgut donar-me abans.
Amb el permís d'algú, ja tinc l'alta mèdica.
Tot te un final. El bo i el dolent també te un final.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)