El programa -paisatge favorit de Catalunya de TV3- ens ha deixat racons dels que molts coneixem, però el més interessant de la sèrie era les fotografies que els televidents enviaven a través del web. Resulta interessant, obviant postals encantadores, veure que alguns mostraven a la seva família, els fills, fins i tot el camp Nou o una parada d'un mercat, com el seu paisatge favorit.
Així és com molts de nosaltres pensem, fora del clixé, aquesta fotografia. Quina millor postal que el riure d'un infant, o una abraçada forta d'un que t'estima o una celebració d'un partit important o un bon dia a un client fidel.
Jo tinc molts paisatges favorits; Manhattan al capvespre amb els peus a l'aigua sota el pont de Brooklyn. El mont Sant Michel de nit amb boira i esquivant la marea alta, el meu canvi de segle un 31 de Desembre a dos mil metres d'altura i nu, o la Torre Eiifel en el seu "spectacle des lumières".
És quan manquen aquestes fotografies, aquests àlbums que no pots tornar a veure, quan veus lo important que és, el que no surt a la foto. Fotos que ni tan sols immortalitzen una quarta part del que sentim en aquell moment. Sentiments son els que ens queden i un gran record.
He volgut aquests dies que em perdo per la ciutat com un despistat obligat, fer fotos, i no per tenir-ne de noves, sinó per poder veure-les algun dia i recordar que pensava, que sentia llavors.
Així és com molts de nosaltres pensem, fora del clixé, aquesta fotografia. Quina millor postal que el riure d'un infant, o una abraçada forta d'un que t'estima o una celebració d'un partit important o un bon dia a un client fidel.
Jo tinc molts paisatges favorits; Manhattan al capvespre amb els peus a l'aigua sota el pont de Brooklyn. El mont Sant Michel de nit amb boira i esquivant la marea alta, el meu canvi de segle un 31 de Desembre a dos mil metres d'altura i nu, o la Torre Eiifel en el seu "spectacle des lumières".
És quan manquen aquestes fotografies, aquests àlbums que no pots tornar a veure, quan veus lo important que és, el que no surt a la foto. Fotos que ni tan sols immortalitzen una quarta part del que sentim en aquell moment. Sentiments son els que ens queden i un gran record.
He volgut aquests dies que em perdo per la ciutat com un despistat obligat, fer fotos, i no per tenir-ne de noves, sinó per poder veure-les algun dia i recordar que pensava, que sentia llavors.
3 comentaris:
Si, veritablement els paissatges es queden clavats a l'anima, jo també tinc paissatges inolvidables, mentre visqui pensaré sempre amb aquella sensació que vaig tenir en veure aquell paissatge en concret
Mariano
Ei de debò que m'ha emocionat i m'ha agradat molt el teu últim "pensamentos"... ja ets un escriptor consagrat!
jordi
Quina raó que tens, les fotos només son una quarta part de com tu vas veure i vas sentir quan estas alla, mirant un paissatge, o visitant monuments,disfrutant d´un parc o banyanse de nit al mar em la lluna, ectt...el que realment queda es a dins el nostre cor,que mai podem esborrar em una goma, (com si fesim un dibuix).Hi a continuament paissatges preferits i aixi em de segir tenintlos.
Publica un comentari a l'entrada