Surto del metge i escric. Aquest cop ja hi he anat com el que va a la feina.
Potser aquests últims dies no escric tant com abans perquè miro de distreure'm amb altres coses buscant noves ocupacions. Això és el que m'heu demanat vosaltres que m'estimeu, no? Però d'hores ni ha moltes i en certs moments trec la llibreta que sempre porto al damunt i començo a escriure el que em passa per el cap. Llavors surt de dins tot el que tinc i que no és més que dolor i dolor. Pena i disgust. Soledat i certa nostàlgia. Les coses no son gaire diferents de com me les imaginava quant vaig decidir viure sol amb 36 anys, però fins que no t'hi trobes...... I si, de pitjors n'hi ha, encara que ven poc m'importen. El meu mal és meu, el pateixo jo, i ningú més tant com jo. Perdoneu ser tant egoista, però és el que el doctor intenta canviar de mi. Ja n'hi ha prou de preocupar-me dels mals dels demés. M'hi he passat uns quants anys, deixant els meus aparcats. Ara flueixen més enquistats que mai, amb arrels profundes i difícils de curar. Però si alguna cosa ha canviat en aquest mesos, és que ara si em veig capaç de portar un altre rumb, un altre vida. No ser quin encara, potser hauré d´inventar-ho tot, però aquesta vegada jo seré el primer. L'últim que vaig dir a aquell a qui vaig estimar va ser quelcom que m'aplico a mi mateix: Si no t'estimes a tu com pots estimar als altres. I crec que és el principi de tot. I en aquest punt estic, intentant estimar-me per veure si puc tornar a estimar. Encara que l'amor hi és present, i em costa poder anar a contra cor, també penso que les coses per desgràcia no son com volem, si no com son. I que si algú dubte d'aquest amor és; o perquè no s'estima per estimar a l'altre o perquè té por, molta por.
Parlava amb un amic que no hi ha temps marcat per a curar-se i fins hi tot algunes coses queden com el que perd algú estimat, per sempre. Però s'ha de intentar. Que diferent oi Jordi, el que dic ara del que deia fa un més?. Potser tornaré a caure ensorrat, però m'heu d'entendre tots que hi ha molts moments que no puc aguantar-ho i penso que no tinc sortida.
Aquesta entrada d'avui os donarà un bri de tranquil·litat en veure que alguna cosa, en cara que petita, està canviant en el meu cap. I si d'alguna cosa he aprés en el pitjor moment de la meva vida, és a verbalitzar les coses. No donar-les per enteses i dir-les clar i en veu alta. Perquè s'han de dir. És per això que aprofito per donar les gràcies a tots, per el que heu fet per mi. A aquells que d'una manera o altre heu entrat en el meu cap o en el meu cor per omplir-los de bons pensaments. A tots els que, per una raó, s'han interessat pel que escric i dic. Espero, malgrat expressar-me com he pogut, no haver fet mal a ningú i seguiré mostrant les meves ferides sense molestar. A tots gràcies.
